A un nivell més desagregat, les dades comparatives mostren com alguns del països més afectats per la contracció – en termes absoluts però també en comparació històrica – serien alguns dels mercats d’exportació més importants per a Catalunya, especialment França (en termes comparatius) i Alemanya (en termes absoluts), a més d’Itàlia. Això porta a reobri el debat sobre la concentració “excessiva” de les exportacions catalanes al mercats més propers de la Unió Europea i la necessitat que la crisi accentua d’accelerar la diversificació envers mercats amb més potencial, no només de creixement a mig termini sinó també de recuperació a curt termini.

Més enllà de les comparacions històriques, fins i tot les dades i previsions presentades al juny de 2009 per l’OCDE (2009) expliciten una variant “light” de l’enfocament del decoupling. Recordem que la formulació inicial segons la qual algunes de les economies emergents – especialment les asiàtiques – haurien vist reduir substancialment la seva dependència respecte les economies avançades, com a resultat entre d’altres noves realitats, del seu creixement econòmic i dels seus vincles regionals, es va donar per invàlida quan al 2008 la crisi financera es va estendre també a les economies emergents i en desenvolupament malgrat la seva reduïda implicació directa en els excessos financers que la varen originar. Va semblar llavors que la caiguda de les exportacions afectava de forma especialment greu a les potències exportadores i a les productores de commodities (energia inclosa). Es parlava del decoupling com un miratge i fins i tot alguns autors van contraposar a aquesta expressió la de recoupling.

En aquest sentit, en termes de recuperació, les dades OCDE (2009) són més optimistes per algunes de les economies emergents, especialment Xina i Brasil. Així, alguns economistes no dubten en tornar a plantejar la pregunta de si “Decoupling is back?” ara en termes de potencial de recuperació. Alguns continuen amb els neologismes fent servir l’expressió redecoupling.