«La crisi és una oportunitat de negoci per posicionar-se.»

L’any 2008 la facturació de Munich a l’Estat va créixer un 50 % respecte de l’exercici anterior i va assolir els 20 milions d’euros; al mercat europeu, el creixement va ser del 33 %, i a l’extracomunitari, del 26 %. Munich no entén què vol dir aturar-se, i les seves xifres són un bon exemple que el moviment de la firma segueix el millor dels camins. De moment, crisi i Munich no s’han trobat.

Bona part de la culpa d’aquesta interacció constant amb el mercat, que es tradueix en productes i campanyes noves, punts de venda nous i estratègies noves, la té Xavier Berneda, director de màrqueting de Munich-Berneda, SA. Ell és la inquietud per excel·lència: no té problema a declarar-se insatisfet, malgrat que les xifres de la seva companyia són excel·lents. La necessitat d’emprendre reptes innovadors i de millorar els projectes en què ja està immersa l’empresa,  és la preocupació principal d’aquest directiu.

En una dècada, la firma ha aconseguit identificar-se com a símbol de prestigi i lideratge en el sector de la moda, tant en els mercats nacionals com en els internacionals. El resultat de la seva aposta per la roba urbana (street wear) es pot veure als millors aparadors de l’Estat espanyol i a més de 20 països d’arreu del món. Entre aquests, Itàlia, on es registra el 30 % de la facturació de la companyia.

Berneda és la cara visible d’una companyia la història de la qual es remunta al 1939, quan el primer membre d’aquesta generació d’empresaris va decidir crear una empresa dedicada al calçat tècnic esportiu. Una aposta que encara continua però que, amb els anys, va esdevenir incompatible amb la producció local. Davant la necessitat de deslocalitzar la producció per poder competir en preu amb les importacions creixents del mercat asiàtic, els Berneda van reformular el seu projecte. Calia donar sortida a l’equip de Vilanova d’Espoia, localitat on s’ubica la central de la firma. «Teníem una responsabilitat amb la gent que en formava part», assegura. 

 
I la moda va ser la solució. Per què no l’ortopèdia o el calçat industrial?
Perquè era el més difícil. Per què no?